El més difícil per a mi durant la pandèmia, el que més m’ha impactat, és la renúncia que hem fet vers l’acompanyament dels últims moments de tots aquells qui han mort. Com hem renunciat a acompanyar i sobretot, a enterrar i honrar dignament els morts.

I això ha estat una decisió arbitrària. Hagués pogut ser d’una altra manera. Està sent un patiment per als qui es queden aquí i per als sanitaris que han fet de tot per ser-hi allà al peu del canó, extra, gratuït.

Però ningú s’ha manifestat pels carrers, n’hi ha cremat contenidors, ni s’ha barallat amb els mossos, ni hem fet campanyes de llacets de qualsevol color dient “els nostres morts no es toquen”. Hem callat i acatat.

Una societat que renuncia al dret d’enterrar amb dignitat els seus morts, m’espanta. El naixement i la mort són dos moments àlgics de la persona humana: naixem sols i morim sols. La pàtria, el país, la cultura, l’honor… són fets circumstancials i sobrevinguts. La persona és essència universal, és individuo solament, quan neix i quan mort.

Em surt la pregària sentida, que Déu hi faci més que nosaltres. Tinc els meus dubtes que hàgim fet més per la gent gran amb l’actitud que hem tingut aquests dies que no pas, honrant dignament la seva mort i patiment acompanyant-los.