A les xerrades i escoles de mares i pares aquest és un dels comentaris que més em fan … potser hem “malcriat massa els fills” i no valoren el que tenen????IMG_8962

No se ben bé què hem fet i què fem perquè a voltes els nostres fills es tornin petits tirans …
• És perquè els hem malcriat i els hi  hem donat de tot i massa?
• Perquè són adolescents i estant en l’etapa egocèntrica on no veuen més enllà del melic? (val a dir que molts adultecents no s’han acabat de moure d’aquesta etapa!).
• Es fan els “longuis” i senzillament pensen que si cola, cola?
• Realment estan convençuts que tenen drets, drets, drets i drets … i molts pocs deures?
Enguany, a la graduació de 2on de Batxillerat, el professor escollit per fer el discurs va dir ”potser sereu la primera generació que haureu de viure amb menys que els vostres pares”. Impactant no?!.

Aquesta és una idea que corre per la xarxa però amb una connotació llastimosa (que no és la que va donar-li el professor que els volia esperonar!):  pobrets, és que els hi hem deixat un bunyol de món, és que ho tenen molt pelut, és que no volen estudiar…però com que no hi ha feina cal tenir-los de “nini” a casa perquè és clar, tot està tant fotut que, on vols que vagin?…, és que pobrets, el preu del lloguer.

A mi, francament, no em serveix.Sóc de la generació del 1969.  Potser no he tingut alguns d’aquest conflictes…però n’he tingut d’altres. Cada moment històric té les seves cartes a jugar. No s’hi val a comparar… O potser si que podem comparar! Què tal amb el Congo, on hi tinc un parent que m’explica amb quina naturalitat les noies de 13, 14 anys es prostitueixen o  nens que no han conegut mai els pares s’organitzen pels carrers per viure?.

N’estic ben tipa d’aquest discurs de l’estat de benestar que quedarà trastocat i per això, pobrets, pobret, pobrets… i que tenen dret a estar moooolt enfadats pel món que els hi hem deixat!

Em pregunto quina responsabilitat és nostra com a pares i mares….
En la conversa de l’altre dia amb un altre “parent” els arguments anaven més o menys així: “els meus pares només em paguen la quota del mòbil! El mòbil els hi van donar gratis per punts!”.

La resposta meva va ser: però et paguen el menjar, no?, la casa on vius, la llum, l’aigua, el gas, la carrera universitària “privada” que has deixat penjada als quatre mesos perquè no era ben bé el que t’esperaves, la  carrera “privada” on t’has matriculat ara per iniciar al setembre,  si els astres estan alineats… Vaja, que els pares ho han fet tot per intentar que el noi sigui un noi de “profit”!!!.

Jo crec que una mica, mica, força , si que és responsabilitat nostra tenir uns fills una mica “penques”,  diríem finament?!

I part del problema és el famós concepte de “NORMALITAT”. És normal que paguem la quota del mòbil als fills per tenir dades mòbils i que ens puguin enviar un WZ a cada moment que és més econòmic que un SMS. És normal que els haguem d’acompanyar a la festa major del poble del costat i després anar-los a buscar a les 4 o 5 de la matinada en pijama. És normal que els hi paguem extraescolars  perquè estiguin ben formats. És normal que vagin vestits mínimament a la moda perquè no es traumatitzin. És normal, és normal….
Mireu, jo la normalitat, me la passo pel voraviu!!!! Darrera la suposada normalitat hi ha un instint comercial que ens devora i hi caiem de quatre grapes!

Per últim, i no per menystenir, tenim el fantàstic argument: “home, és que amb les notes que ha tret no li puc dir que no!”. I aleshores caiem en el parany de concedir i concedir perquè ens ha tret bones notes i s’ho mereix tot…. Que no, que no cola!
Que les bones notes i els estudis són per ells, que com diu l’Eva Bach, “lliure tu pagant jo, va a ser que no!”, que la casa és una petita comunitat (o gran depèn de quina) i tothom s’ha d’arremangar les mànigues i que,  per més notes que tregui i per més adolescent que sigui, tots tenim unes responsabilitats i uns deures…i a patir de certa edat defenso fervorosament el 8+8+8 = 8 HORES PER DORMIR + 8 PER ESTUDIAR/TREBALLAR + 8 PER DIVERTIR-SE (incloent la dutxa, menjar, recollir el menjador i fer les feines domèstiques comunitàries).

Acabo amb un conte d’aquests una mica cursi que et cauen a les mans però que, si es delecten veient “Bajo una misma estrella” també el poden llegir perquè és igual lacrimogen.
Un jove va anar a demanar un lloc important en una gran empresa. Va passar l’entrevista inicial i es va dirigir al director per a l’entrevista final . El director va veure el seu CV , era excel.lent. I li va preguntar : “
– Va rebre alguna beca a l’escola ? 

El jove va respondre: – ” no “.
–  Va ser el teu pare qui va pagar els teus estudis ?
– Si – va respondre .
– On treballa el teu pare ?
– El meu pare fa treballs de ferreria .

El director va demanar al jove que li mostrés les seves mans . El jove va mostrar un parell de mans suaus i perfectes .
– Alguna vegada has ajudat al teu pare a la feina?
– Mai , els meus pares sempre han volgut que estudiés i llegís més llibres . Jo no se fer les tasques del meu pare,  ell les fa  millor que jo .
El director va dir :
– Tinc una petició : quan vagis a casa avui, mira i renta les mans del teu pare i torna demà al matí.
El jove va veure que era la seva gran oportunitat per aconseguir el treball.
Quan va tornar a casa va demanar al seu pare que li permetés rentar-li les mans .
El seu pare es va sentir estranyant però feliç i va mostrar les seves mans al seu fill . El jove va rentar les mans a poc a poc . Era la primera vegada que s’adonava que les mans del seu pare estaven arrugades i tenien tantes cicatrius . Alguns hematomes eren  dolorosos i la pell es va estremir quan ell la va tocar .
Aquesta va ser la primera vegada que el jove es va adonar del que significaven aquell parell de mans que treballaven tots els dies per poder pagar els seus estudis . Aquelles mans havien treballat  per la seva educació , les seves activitats de l’escola i el seu futur .
Després de netejar les mans del seu pare , el jove es va posar en silenci a ordenar i netejar el taller . Aquella nit , pare i fill van parlar durant molta estona .
Al matí següent , el jove va anar a l’oficina del director .
El director es va adonar de les llàgrimes als ulls del jove quan li va preguntar :

– Pots dir-me què has fet i après ahir a casa teva ?
El jove va respondre :

–  He rentat  les mans del meu pare i també l’he ajudat a endreçar  el seu taller . Ara sé el que és apreciar , reconèixer . Sense els meu pare i tota la feina de la meva mare en el dia a dia , jo no seria qui sóc avui . He arribat a apreciar la importància i el valor d’ajudar a la família .
El director va dir : – Això és el que jo busco en la meva gent . Vull contractar una persona que pugui apreciar l’ajuda dels altres , una persona que conegui els sofriments dels altres per fer les coses , i una persona que no posi el diners com el seu únic objectiu a la vida . Estàs contractat .
Conte anònim, adaptació M. Helena Tolosa

Gratitud… potser és la falta de gratitud el que més m’impacta d’aquesta colla de galifardeus que estem criant… i dono voltes per saber què podem millorar per experimentar-la!

I per més que els meus fills em diguin que els temps han canviat i que això ja no es porta, considero i exigeixo que si un amic seu ve a casa, em saludi, em digui hola, quan marxi em digui adéu i, sobretot, sobretot , sobretot,… si s’ha quedat a dormir, a sopar o a dinar, quan marxi em digui “GRÀCIES”!!!!