Hi ha un diàleg en el film de Matrix on Orfeo ofereix a Neo que triï prendre la PÍNDOLA BLAVA, que el manté en el món virtual, la mentida i el fals coneixement o, la PÍNDOLA VERMELLA, que ens permet saber la VERITAT del món real on vivim.

Aquesta elecció sembla òbvia, qui no vol saber la veritat? Però no sempre és fàcil prendre-la… perquè la VERITAT, a vegades fa mal… molt de mal i preferim viure a la INÒPIA, que no pas enfrontar-nos a un seguit d’emocions compulsives que ens fan més por que viure en la mentida.
Imagineu-vos que un dels teus millor amics l’acusen d’abusos sexuals a infants, imagineu-vos que descobreixes que és cert perquè aquesta conducta és reiterada com a mínim, en tres persones més del teu entorn.
Si decideixes empassar-te la PÍNDOLA VERMELLA, comença un procés de DOL. Qualsevol procés de dol passa per cinc grans etapes que no sempre són consecutives ni finalistes:
– Primer la NEGACIÓ: impossible, això no és veritat, de cap manera; li fas costat, et creus la seva versió del conflicte, li continues fent confiança …
– Segona, la RÀBIA: has de gestionar sentiments com la ira, perquè t’ha enganyat? O pitjor, perquè tu t’has deixat enganyar? La CULPA, perquè no ho he vist? Com pot ser que ho hagi permès? Com podem haver estat tant cecs? Com puc haver estat tant ruc? Fins a quin punt jo he col•laborat en tota aquesta farsa sostinguda en el temps?
– Tercera, la DEPRESSIÓ: la gran tristesa de la pèrdua, de saber que el que tenies, aquell amic, ja no hi és; que tot era una imatge velada, que tot era una gran mentida, que estàs sol i allò en el que creies no existeix, que t’han estafat i tu has participat de la gran estafa.
– Quarta, la RESIGNACIÓ: la vida és així; cal vigilar de qui et refies; podem confiar en ben poc; tot plegat és un farsa… una gran tifa
– Cinquena, l’ ASSIMILACIÓ: aprens a diferenciar entre la persona i el personatge, entre el que hi ha de real en aquell amic que tenies, i el que era mentida; entre els fets i la persona que hi ha al darrera. Aprens que les coses a la vida no sempre són el que voldries, però que no tot és responsabilitat teva. Que cadascú té els seu camí i l’ha de fer sol, encara que algú t’ajudi. Que si el teu amic no vol ajuda per caminar, cal acceptar-ho i respectar-ho… perquè no hi pots fer res. Cal respectar els temps de cadascú i els seus processos. Cal veure, de tot el plec de fotografies que tens desades al racó de la memòria i del record, amb quines et quedes com a reals, quines llences per fictícies. I re elaborar quina fotografia et queda al final d’ aquell qui va ser el teu amic.
I donar les gràcies, perquè de tot se n’aprèn a la vida, de l’experiència en creixes i, tot és camí.
Tot això és el que passa si decideixes prendre la PÍLDORA VERMELLA. I és feixuc, és llarg i dolorós.
I per això, encara hi ha gent que prefereix prendre la PÍLDORA BLAVA.
La PÍLDORA BLAVA et lliura especialment d’enfrontar-te a tu mateix, de la culpa, la ràbia i la por de pensar que potser tu també has estat responsable. Et lliura de reconèixer que ens hem equivocat. D’acceptar l’error.
Et lliura d’haver de gestionar la RÀBIA i la IRA vers tu mateix i especialment vers l’altre: per la traïció, per l’engany, per pallús… I aquest estalvi és significatiu si, a més, a l’ambient on et mous, t’han educat en una falsa caritat cristiana i/o humana que implica que aquestes són emocions dolentes, negatives, i que s’ha d’estimar tothom.
I hi ha moltes maneres d’estimar. Quan un pare o una mare li diuen al seu fill o filla que no pot sortir de festa a la discoteca perquè és menor, o el corregeixen perquè ha pegat a un company de classe, també estan estimant. RESPECTAR una persona, sempre, CONDEMNAR actes no lícits, també SEMPRE. LA CORRECCIÓ FRATERNA no té res de crítica destructiva, sinó de crítica constructiva. I el perdó no té a veure amb l’altre si no vol acceptar la seva responsabilitat. PERDONAR és per tu. En passar pàgina tu, viure tranquil sense rancúnia, ni ràbia,ni odi. Lliure, acceptant la vida que passa.
Si decideixes prendre la PÍLDORA BLAVA, pots pensar i dir coses com: la justícia a vegades s’equivoca; la condemna és una exageració; els abusats s’han aprofitat per treure-hi diners; ara qualsevol cosa és motiu d’abús; o senzillament, jo crec que és innocent i me’l crec a ell, encara que tot el meu voltant em confirmi als meus ulls que l’evidència de la seva responsabilitat és ABSOLUTA.
Però això ens pot estalviar un bon calvari … perquè no tothom està disposat a viure’l.
I no sempre és fàcil, si t’has empassat la PÍNDOLA VERMELLA acceptar que hi hagi amics i companys que prefereixen la BLAVA. Una emoció més a gestionar.