El Creador va anar fins al seu jardí i va descobrir que els seus arbres i arbustos es morien.
El roure va dir que es moria per no ser tan alt i tan fort com el pi.
Tornant-se al pi, el va veure caigut, perquè no podia donar raïms com la vinya.
La vinya es moria perquè no podia donar flors com la rosa.
I la rosa es moria per no ser tan forta i sòlida com el roure…
Llavors va trobar una planta. Un clavell preciós i fresc.
El Creador li va preguntar…
– Com pots créixer enmig d’aquest jardí moribund?
– Potser sigui perquè crec que quan em vas plantar, volies veure clavells! Si haguessis volgut un altre roure, l’hauries plantat. En aquell moment em vaig dir, intentaré ser el clavell de la millor manera que pugui. I aquí estic!!! Un calvell bonic i bell en el teu jardí.
Adaptació de “No són contes, és la vida” J. Soler i MM. Conangle

clavell
♥ De vegades, els pares i mares, pensem que els fills han de ser tots pins, o roures, o rosers…perquè és el desitjable, allò que es valora… la tradició familiar… el que nosaltres sentim que som, o el que ens han exigit a nosaltres…

♥ De vegades els pares pensem que tots els fills són iguals, tots oliveres precioses i fortes… i els abonem, els podem, els reguem a tots per igual,…

La veritat és que com pares i mares hauríem de prendre’ns temps per a saber que tenim entre mans: si un girasol, un roser, una margarida, un pi, un roure, una acàcia,…perquè segons sigui cadascun, les seves necessitats d’abonament, de poda, el tipus de terreny, la quantitat d’aigua,… han de ser diferents.

Quan fem aquesta aturada i ens adonem de com són, de la seva especificitat, de la seva peculiaritat:

– Enlloc de donar a cadascun el mateix, pensem a donar a cadascun segons les seves necessitats.
– Enlloc de dedicar el mateix temps a cadascun, l’invertim segons les seves necessitats.
– Enlloc de voler-los a tots per igual, estimem a cadascun de forma única i especial.

Perquè el dret a la igualtat passa pel respecte a la diferència!
Educar s’assembla més a ajudar-los a treure la millor versió d’ells mateixos que no pas omplir una ampolla d’aigua buida!

M. Helena Tolosa