Sovint m’agrada parlar de la família com una petita comunitat, la primera comunitat on vivim. Nathanson defineix la comunitat com un grup públic de relacions interpersonals que tenen la capacitat d’expressar i compartir els seus afectes i sentiments, treballant junts per: 1. Incrementar els afectes positius; 2. Disminuir els negatius; 3. Poder expressar lliurement els nostres afectes i: … 4. Maximitzar els tres primers punts!
Aquesta manera de veure la família em fa pensar en coses que hi passen o hi poden passar:

– La necessitat de sentir-nos tots responsables del benestar emocional de tots, cadascú a la seva justa mesura. Entenem que un infant de 3 anys en cap cas és responsable de la “felicitat” de la mare o el pare. Però, tanmateix, un infant de cinc anys pot entendre que si ajuda a donar les pinces de la roba estendrem més de pressa i podrem tenir més temps lliure tots, també els progenitors! El concepte de GENEROSITAT, agafa una nova dimensió perquè els fills, no tan sols són generosos quan “ajuden” en les tasques domèstiques als progenitors, sinó que són conscients i responsables que, amb la seva contribució, els pares i les mares també tenen temps per a ells: perquè puguin anar a córrer, seure al sofà a llegir o fer la migdiada… Contribueixen doncs al seu benestar emocional!

– Sovint hi ha infants que fora de casa són una autèntica joia i dins de casa, mostren la seva expressió més pessimista, malhumorada, negativa i bel·ligerant! És a dir, a fora, es contenent per complir amb les expectatives socials però “traguen” moltes coses per a no malmetre la seva imatge de bon noi o bona noia… Però un cop a casa, cansats d’aguantar tanta màscara, es relaxen i poden mostrar-se en tota la seva expressió. És quelcom que als pares preocupa i cal anivellar les dues cares de la mateixa persona… Però en el fons, és un signe inequívoc de confiança perquè saben que a casa els podem contenir i els estimem malgrat tot! Això sí, val la pena fer consciència que esperem veure en algun moment la millor versió de si mateixos que serà la reconciliació dels dos pols!

– Si volem una relació paritària i caminar junts cap a una veritable petita comunitat afectiva, els pares i mares, també hem de ser capaços de compartir el que sentim. Torno a recalcar, en la justa mesura de l’edat dels fills i en cap cas, usar-los de confidents de les nostres vides privades, no!!! Però poder expressar que el pare i jo avui estem una mica enfadats, o mostrar que ens estimem, o mostrar el disgust per la reacció de l’àvia o, la il·lusió per un projecte aconseguit o, la preocupació per una notícia inesperada o, l’enuig amb el company de feina… també ajuda a crear confiança, vincle i comunitat. Perquè ells, els nostres fills, també senten aquests afectes, sentiments i emocions i aleshores, els pares i les mares, apareixem com a persones reals!!!

En una comunitat, les coses són molt més EFECTIVES quan es fan AMB els altres i no pas PER ALS ALTRES (permissius), ni CONTRA ELS ALTRES(autoritaris)! Tot plegat, ben lluny de la sobreprotecció a la qual estem força acostumats.